En el món de l’art (com potser també passa en la vida!) un descuit fortuït sempre pot tenir disculpa, però l’oblit, fruit de la desídia, no pot o no hauria de tenir mai perdó.

És per això que enguany no podíem deixar passar un esdeveniment com el que va significar la primera exposició de pintura feta a Canet, a l’Ateneu Obrer l’any 1912, ara fa cent anys, el protagonista de la qual va ser l’artista de Ponts, Antoni Samarra.

Quan el també artista local Manel Noguero ens va fer adonar d’aquesta assenyalada efemèride, vam creure que calia commemorar com tocava tan significat esdeveniment, i no obviar-lo, com malauradament passa tantes vegades amb tantes i tantes coses que realment s’ho valen. Ultra més, si com semblava ser el cas, el mateix artista Antoni Samarra era la principal víctima d’aquest ostracisme de la memòria artística col·lectiva, no ja del nostre poble, Canet, sinó del nostre país, Catalunya.

Antoni Samarra com podreu veure i conèixer a través de l’exposició que aquí us presentem va ser un artista integral. Artesà picapedrer, però també dibuixant, pintor i escultor. De carrera curta, però fulgurant. Sempre subjecte a la fatalitat de les circumstàncies, però amb un esperit creatiu també sempre lliure. Desitjós d’aprendre sempre, però sempre amb voluntat de transformar. En definitiva, un artista amb majúscules que mereix ser tingut en el lloc que li pertoca en l’Olimp dels grans noms de l’art català de primers del segle XX, recuperant un valor reconegut en vida, però que de manera injusta no s’ha projectat, un cop desaparegut.

Per Canet, fa cent anys va ser un honor i un orgull que Antoni Samarra hi fes la seva “primera-mostra” exposició de pintura. Avui, ho és també recuperar la nostra memòria històrica i cultural com a poble amb aquest aniversari i la seva memòria com a artista singular.
Text d’introducció del díptic de l’exposició de Pere Xirau i Espàrrech, Regidor de Cultura

Des del mes de setembre, es pot visitar a la Casa museu Domènech i Montaner de Canet de Mar (Barcelona) una exposició d’Antoni Samarra (1886-1914). Samarra pertany a la generació de joves artistes formats en els tallers modernistes que, a partir de la dècada de 1910, van evolucionar cap al noucentisme, o van abandonar la pràctica artística davant l’escàs èxit comercial, si és que no van prendre decisions més dramàtiques.

Samarra, fill d’una família molt humil de Ponts (Lleida), es va educar en l’àmbit rural i seguint a les seves germanes, que s’havien traslladat a Barcelona per treballar de minyones, va arribar a la ciutat, el 1901. Comença a treballar al taller de l’escultor Dídac Massana (1868-1939) com a picapedrer i es matricula a l’escola de l’Ateneu Obrer, on rep les primeres lliçons de dibuix. Samarra ja havia destacat com escultor autodidacta al seu poble, fent les seves primeres obres, només amb 14 anys, amb uns estris que ell mateix s’havia fabricat. Començava a néixer el mite de l’artista pur, sense formació, el picapedrer (per necessitat) que somniava a ser pintor.

A l’Ateneu Obrer assisteix a les classes de dibuix de Nicanor Vázquez (1861-1930) i Antón Gelabert (?-1930) on coincideix com a alumne amb Manuel Ainaud (1885-1932). Ainaud pertanyia al grup d’artistes a l’entorn de la figura d’Isidre Nonell (1872-1911) i que es feien dir Els Negres, pels seus dibuixos fets al carbó i de temàtica marginal: mercats, menjadors socials, treballadors del port, multituds anònimes i sense rostre. Era un grup heterogeni, joves contestataris a l’art oficial, com el pintor Joaquim Biosca (1882-1932) i l’escultor Carles Mani (1866-1911). La majoria alternaven la pràctica artística amb un ofici més prosaic per sobreviure. Pocs d’ells arribarien a tenir el reconeixement del públic i al poc temps reorientarien la professió cap a d’altres àmbits, com la docència.  

Si els dibuixos de Samarra segueixen tècnica i temàtica d’Els Negres, no es pot dir el mateix de la seva pintura. La seva primera exposició d’olis, el 1908 a la Sala Parés, és un èxit de crítica. Quadres lluminosos, de colors agressius i d’ús anàrquic, amb forts contrastos de llum i d’ombres i l’aplicació sobre la tela de gruixudes capes de pintura, quasi com si fos matèria escultòrica, fan que les seves obres es confonguin amb les del seu coetani, i també, en certa manera pintor maldit, Nicolàs Raurich (1871-1945). En aquestes primeres crítiques ja se’n destaca l’origen, l’escassa formació, l’origen pur del seu art; l’Ignasi Iglésias el defineix “d'ingenuu pastor-artista”; per Alexandre de Riquer  “és la causa de l’obrer que lluita vigorosament” i destaca la seva “rudesa de picapedrer”, i per Josep Pous i Pagès representa la “fortitut de pagès, que no han contaminat encara les malaltisses neurosis de la vida ciutadana”.

Els escriptors i els crítics d’art Ignasi Iglesias (1871-1928) i Josep Pous i Pagès (1873-1952) es converteixen en els seus grans valedors, i amb ells, entra en contacte amb els moviments regeneracionistes del modernisme i l’anarquisme. Són pocs els textos conservats de Samarra, però hi deixa una visió molt clara de la funció que, per a ell, havia de tenir l’art. Un art que havia de néixer de la natura, impregnar-se del sol com s‘impregnaven les collites dels camperols. Un art que havia de fugir dels museus i arribar als obrers, per embellir la seva quotidianitat i millorar la seva existència, “y aixís, pulimentant les inteligencies en l’admiració de lo bell, farém la vida més austera, creant un poble més fort, un poble que al sortir dels tallers, buscarà les escoles y à les festes se nutrirà a plé sol y à plé aire de l’imponent y magestuós espectacle que la mare Natura ofereix espléndida”.
A partir del 1907, Samarra arriba a Canet de Mar, amb el taller de Massana, encarregat dels treballs escultòrics de la reforma del castell de Santa Florentina, obra dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. S’integra dintre dels cercles catalanistes del poble i saturat de la llum del Mediterrani els quadres agafen tonalitats més suaus i una gamma cromàtica més àmplia. Aquest olis s’exposarien al 1912, la primera exposició d’art a Canet de Mar. Però als cercles de Barcelona causen decepció. El pintor salvatge s’ha refinat, les crítiques són negatives i l’acusen de tenir el caràcter d’una “adolescent clorótica”.
Aquestes crítiques coincideixen amb un moment d’incerteses personals. El taller d’escultura on treballava tanca, i com el mateix Dídac Massana, Samarra considera emigrar a Amèrica del Sud. Però retorna al seu poble, Ponts, on s’implica en la creació d’una biblioteca i una escola de dibuix.
El jove d’un futur brillant s’eclipsa i el 4 de desembre del 1914, al castell de Burriac, es treu la vida amb un tret de pistola, al mateix lloc, on al 1906,  s’havia suïcidat l’anomenat poeta camperol, l’Antoni Isern, també després de les crítiques negatives al seu segon llibre i de la seva inadaptació als cercles barcelonins en abandonar la seva arcàdica existència de pagès.
El seu nom se suma a la llista de joves artistes, com Hortensi Güell (1878-1899) o Carles Casagemas (1880-1901)que es van treure la vida cap al 1900; i, hauria estat oblidat, sense la tasca de recuperació de la seva figura (biografia i exposicions) de Jordi Vidal, comissari de l’exposició d’aquesta tardor a Canet.
Antoni Samarra a la Casa Museu Domènech i Montaner
Vicente de la Fuente, Historiador de l’art, tex per a la revista COUP DE FOUET

Material exposat: 33 olis, 16 dibuixos i 6 escultures ( relació i mides annex 2)

Crèdits:
Organitza:

• Ajuntament de Canet de Mar
• Ajuntament de Ponts
• Museu d’Art Jaume Morera de Lleida             
• Casa museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar.
• Jordi Vidal, conservador d’art, comissari de l'exposició

Coordina:

• Casa museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar.

Col·labora:

• Vicente de la Fuente, historiador d’art
• Josep Rovira, ex-alcalde de Canet
• Francesc Boncompte (Museu Boncompte de Ponts)
• Jaume Invernon (Col·lecció Invernon-Aranda de Ponts)             
• Esperança Porta (Col·lecció Garcia-Porta de Lleida)
• Martí Sala (Col·lecció Sala-Mases de Ponts)
• Ramon i Francesc Soley
• Col·lecció Vidal-Solsona
• Antoni i Roger Viñuela (Galeria d'art Roger Viñuela de Barcelona)
• Dolors Tarsà

Textos:

• Jordi Vidal i Sordé, conservador d’art
• Vicente de la Fuente, historiador d’art
• Casa museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar.

Assessorament Lingüístic:

• Imma Umbert (Oficina de Català)
• Betlem Vidal Sordé

Fotografies:

• Ajuntament de Canet de Mar, Arxiu Municipal
• Museu d’Art Jaume Morera de Lleida
• Jordi Vidal, conservador d’art
• Josep Rovira, ex-alcalde de Canet
• Francesc Boncompte (Museu Boncompte de Ponts)
• Jaume Invernon (Col·lecció Invernon-Aranda de Ponts)             
• Esperança Porta (Col·lecció Garcia-Porta de Lleida)
• Martí Sala (Col·lecció Sala-Mases de Ponts)
• Ramon i Francesc Soley
• Col·lecció Vidal-Solsona
• Antoni i Roger Viñuela (Galeria d'art Roger Viñuela de Barcelona)
• Dolors Tarsà

Disseny i impressió:

• Impremta Amfruns, Salvador Munrabà Valls

Edició: 

• Ajuntament de Canet de Mar, Casa museu Lluís Domènech i Montaner
• © Textos, dels propis autors
• © De la edició, Ajuntament de Canet de Mar/Casa museu Lluís Domènech i Montaner

Agraïments:

• Sr.: Francesc Garcia Cañadas, alcalde de Ponts, plaça Planell 5, 25740 Ponts
• Sra.: Esperança Porta, carrer Saragossa 2, 25007 Lleida
• Sr.: Francesc Boncompte, av. Catalunya 11, 25740 Ponts
• Sr.: Jaume Invernon, carrer Diputació 1, 2n. 1a. 25740 Ponts
• Sr.: Martí Sala, carrer Diputació 1, 25740 Ponts
• Srs.: Ramon i Francesc Soley, rambla de Catalunya 36, 1r. 2a. 08007 Barcelona
• Sr.: Jordi Vidal, carrer Cardenal Reig, 23 bis, 3r. 1a. 08028 Barcelona
• Srs.: Antoni i Roger Viñuela, carrer Consell de Cant 305, 08007 Barcelona
• Sra.: M. Dolors Tarsà, carrer Consell de Cant 305, 08007 Barcelona
• Sr. Josep Rovira, carrer Església 18, 08360 Canet de Mar
• Sr.: Jesús Navarro, director del museu Jaume Morera, carrer Major 31, 25007 Lleida
• Sr.: Vicente de la Fuente, carrer Xaro Baix 6è. 1a. 08360 Canet de Mar